La vida a Sella i als voltants per les acaballes del segle XIII

Al llarg del segle XIII trobem notícies de la vida quotidiana de Sella i la contornada, gràcies a uns registres als Llibres de la Cort de Justícia de Cocentaina, dels anys 1269 i 1290 (1). A més dels que vaig escriure en un altre article, el de 1269, resulta molt curiós, ja que diu (2) que en aquest assentament hi ha una barreja de català i aragonés, segurament de mà dels personatges que intervenen en l’afer.

XVº Kalendas de febrero.1269 

Don Ivanyes Ezquerdo per nom e per veu de P. Pardo se clama de Sancho Pérez <alcayt> de Alarch de I mul morçiello, el qual fo furtado en Alacant al dit P. Pardo. Lo qual mul lo dit Sancho Pereç, vendió a don Exemén Pérez d’Oriz. Per on demana lo dit Sancho Pérez ésser condampnat en retre a ssi lo dit mul, o.l preu d’aquel ço ès sabe CL sols de Reyals, ho d’él èsser feyt compliment de dret segons fur de València. Açò posa salvu son dret etc. E fo presa fiança de dret R(amon) de Canet, e fo asignat dia a respondre a diluns primervinent.(3)

Com veiem, Sancho Pérez, alcaid d'Alarc, li furta a P. Pardo un "mul murçiello" (2: p. 35) a Alacant i després li'l ven a Exemén Pérez d'Oriz (4) per mitjà d'Ivanyes Ezquerdo davant de la Cort del Justícia de Cocentaina

P. Pardo li reclama a Sancho Pérez que li torne el matxo o els diners en què esta valorat l’animal, que és un preu de CL sous. Per a salvar els drets de P. Pardo, segons els Furs de València, Ramón Canet assigna dia perquè Sancho Pérez responga al requeriment fet.

Fa quasi 750 anys, un matxo com aquests protagonitzava un plet on es veien involucrats l'alcait d'Alarc i el senyor de Sella. Conflictes quotidians que han deixat un rastre documental que ens permet conéixer les xicotetes històries del nostre passat.

En un altre escrit, més avant i per assumpte diferent, trobem:

Pridie idus Iunii.1290 

En Bernat de Clarmont se clama d’en Johan Dasí que deu a él LI sous menys II diners/ de rels de València per los quals li entrà pagador en Jacme Lacera ab carta pública,/ per homd[em]ana que li [s]ia condapnat en pagar a si los dits diners per èl demants, Ïtem, li deu XL sous per D[omingo] Andreu ad carta pública etc., per hom demana que li sia condapnat etc.(5)

En aquest cas, observem que Johan Dasí té un deute amb la persona que li deixa els diners, Jaume de Lacera, i demana que li siga perdonat deute, a banda de reconéixer un deute amb Domingo Andreu per carta pública. A aquest últim també demana que li perdone el deute, però ni hi ha una ratlladura després de la paraula condapnat en què es veia que hi posava <<asignat dia>>

Aleshores, sabem que sí que hi havia contactes entre els senyors del territoris del voltant perquè Johan Dasì era, com hem vist abans, l'alcaid de Sella (6) i Jaume de Lacera ho era d'Alarc i Sanxet (7). Johan el socorré al pagar-li un dels deutes que tenia a Cocentaina.

Vicent Olcina

(1)    Josep Torró, El Llibre de la Cort de Justicia de Cocentaina, 1269-1295, Universitat València, Fonts Històriques Valencianes 2007, Tom I pagina 35, 002, 003, contè les refèrencies abans esmentades de les quals s’han estret la traslació.

(2)    Joan Ponsoda Sanmartín, tesis doctoral a la Universidad d’Alacant 1992, “La llengua catalana a Cocentaina al segle XIII segons el Llibre de la Cort de Justícia” Tom II p. 648.

Tom II pàgina 650, Mul, mula, mulla, mules, “ fill híbrid de cavall i somera o d’ase i egua”.

Tom II pàgina 647, La paraula morçiello “de color negre rogenc; paraula procedent del llatí vulgar mauricellus, derivat de maurus, “moro”.

(3)     AMC, Llibre de la Cort de Jusíicia de Cocentaina 1269 f, 7v

(4)     Senyor de Sella, ACA,CANCILLERíA,PERGAMINOS,JAIME I,Serie general, 1229.

(5)     AMC, Llibre de la Cort de Justicia de Cocentaina 1290 f, 54r. 

(6)     Alcaid de Sella,  AMC, Llibre de la Cort de Justícia de Cocentaina 1290 f, 98v, i 71r.

(7)     Jaume Lacera nebot de Berenguer de la Çera hi reclama Alarc i Sanxet al 1285, Manuscrit M-139, fol, 56r i 61v-62v, de la col·lecció Salazar  de la Real Academia de la Historia.

                                                                      

Noticies de l'Arxiu nº4 (Gener de 2012)

Novetats documentals i bibliogràfiques:

Creix el nombre de documents i notícies que anem incorporant a l’Arxiu, gràcies a la col·laboració de cada vegada més gent. 

Saoro Alemany (Saoro el Vidrier), ens ha cedit una valuosa col·lecció de fotografies familiars, on podem observar imatges del mas del Vidrier i d’alguns carrers del poble. Les fotografies han sigut escanejades i els originals tornen a estar en possessió de la familia Alemany Soler, a la qual li estem molt agraïts.

Com ja informàrem, Joaquin Ronda ens ha donat una sèrie de notícies sobre Sella aparegudes al Boletín Oficial de la Provincia de Alicante durant els anys 1879-1884. Fruit de la seua recerca, ara tenim nova informació sobre personatges com Santiago Llorca, Elvira Llobet o Joan Thous. Els documents aporten, també, nombrosos topònims del terme i permeten aclarir un poc millor els enfrontaments polítics i d’herències i compra-venda de terres al nostre poble.

Enrique Giménez ens aporta un curiós document de 1751 trobat al Archivo General de Simancas (Valladolid) on Sella apareix en la relació de pobles obligats a aportar 160 arroves de palla per a les cavalleries de la caserna militar de Gandia. 

Vicent Olcina ha trobat transcrit, en un llibre recent sobre el C.P. Benalua d’Alacant, un informe signat per Antonio Mora Paredes sobre l’escola de xiquets de Sella a finals dels anys 1920. Llegir-lo és tota una delícia i estem preparant la seua edició. Mora, que va posar nom a l’actual escola de Sella, va ser un mestre molt volgut i recordat al poble.

Família al Mas del Vidrier (barranc de l'Arc). Anys 1950. Arxiu personal de la família Alemany

Al blog La Marina d’ahir s’han publicat dues entrades amb novetats documentals:

• En l’estudi “Els graus en Teologia concedits per la Universitat de València durant el segle XVIIII: alumnes de La Marina”, de França Galiana y Joaquín Ronda, es fa menció del sellard Isidro Cerdá Cerdá, alumne de teologia en el Colegio de Santa María del Temple o Mayor de Santo Tomás de Villanueva de València durant els anys 1770.  Ens permet conéixer alguna cosa més sobre la presència, a mitjans del segle XVIII, de famílies adinerades al poble que podien enviar els seus fills a estudiar al cap i casal.
• En l’estudi "Los pueblos de La Marina agradecen a Trinitario González de Quijano su actitud ante el cólera de 1854", de Miguel Guardiola Fuster, apareix transcrita la carta d’agraïment de Sella al Governador civil d’Alacant. La carta ens permet conéixer alguna cosa més sobre l’afecció de la còlera a mitjans del XIX, així com la composició de l’Ajuntament eixe mateix any.
  

Vicent Olcina ha trobat uns estudis numismàtics relatius a la troballa d’unes monedes al barranc de l’Arc durant els anys 1930. Al fil d’estes troballes hem obert una línia de recerca sobre el tema, i van eixint coses interessants que ens permetran fer un escrit més ample. 

Incorporem a l’Arxiu un interessant estudi sobre la nostra tradició musical popular, Cançoner del poblet de Sella, realitzat per Alba Asensi a 2009. Enhorabona Alba! 

Addenda:

Alguns membres de l’Arxiu hem ajudat un grup de investigació de la Universitat de València que està fent un estudi sobre el regadiu de la conca del Amadorio. Hem eixit al camp amb ells, acompanyant-los per les actuals i antigues zones regades des de Sella, i hem pogut constatar la gran quantitat de sèquies (desenes de kilòmetres!) que recorren tot el terme. L’experiència ens ha permés conéixer i fotografiar indrets molt interessants i conversar amb gent del poble que encara recorda el funcionament de sistemes ja desapareguts.

Gràcies a tots els col·laboradors! 

Monumental alcavó entre els masos de la Bodega i Muletes (barranc de l'Arc)

Els secrets que amaga el Panteó de Santiago Llorca

L’historiador i bibliòfil de Callosa d’en Sarrià Joaquin Ronda (blog lamarinadahir) ha fet una impagable donació a l’Arxiu de Sella. Es tracta d’una sèrie de notícies sobre aspectes relacionats amb el nostre poble aparegudes al Boletín Oficial de la Provincia de Alicante durant els anys 1879-1884.

Entre aquestes trobem una entrada d’abril de 1884 que tracta d’una disposició testamentària de Santiago Llorca, referida a la construcció d’un panteó en el, per aquells anys, recentment inaugurat cementeri (el primer enterrament és de 1874).

Hui aquest panteó és un dels monuments més coneguts de Sella i una veritable fita paisagística que dóna entrada al barranc de l'Arc. El document trobat per Joaquín Ronda ens permet avançar en la seua història, majoritàriament desconeguda [1].  

 El document planteja una sèrie de condicions de base per a la seua construcció, entre les quals destaca la primera:

 “El modelo de la obra ha de ser lo más parecido posible al panteón que existe en el barrio de San Antón, de esta ciudad de Alicante, dedicado a la memoria de D. Trino Gonzalez de Quijano”

Amb açò es confirma una sospita per a tothom, ja que la semblança entre els dos panteons, un conjunt piramidal coronat per un obelisc, és evident. Això sí: entre ambdós hi ha una diferència d’uns 30 anys. El Panteón de Quijano es va alçar en commemoració del governador d’Alacant que va lluitar de forma decidida contra l’epidèmia de còlera de 1854, sent ell mateix una de les últimes víctimes de la malaltia.

El Panteón de Quijano en un dibuix de 1863, aparegut a l'obra de Nicasio Camilo Jover "Reseña histórica de la ciudad de Alicante" (1863). Font

Fragment del document
(1884) 

El seu projectista fou el prestigiós arquitecte Francisco Morell, que pareix que es va basar en l’Obelisc als herois del dos de maig de Madrid (1821-1840). Tot i això, Morell va morir en 1872, així que queda descartada la seua autoria per a Sella. De moment encara és un misteri qui va fer el monument funerari que ens ocupa.

El preu de l’obra es va establir en 25.000 pesetes. El testamentari era l’encarregat de comprar els terrenys al nou cementeri, i ho va fer precisament al centre del recinte funerari. Nogensmenys, segons Natividad Martínez (1987: p. 232) el senyor Santiago va pagar el mur de pedra que envolta el cementeri.

El panteó, situat al centre del cementeri, amb la Penya de Sella al fons. Antigament tot el conjunt estava envoltat per una reixa amb porta. El mateix creixement del cementeri en la vertical ha soterrant, progressivament, la reixa fins que només va quedar la part superior, hui desapareguda.

El panteó té quatre figures escultòriques en cada cara: la Fe, l'Esperança, la Caritat i les Bones Obres (no estan ordenades), ensems que el de Quijano (la Fe, el Valor, la Caritat i la Temperança). La làpida va caure i està perduda.

 Però, qui era aquest Santiago Llorca?

El senyor Santiago (nascut a Sella o a Benidorm) fou un dels homes més rellevants de Sella durant la segona meitat del XIX. Cunyat del cacic local Antonio Giner –el senyor Toni- i enemic de Thous, era propietari de nombroses finques al poble: el Fardatxo, la Foia Llarga (només el corral, perquè el mas encara no s’havia construït), terres a Xarquer, Sagnon, a diferents hortes [2].... Llorca era propietari d’una casa a la Plaça Major, que va regalar al poble per a la fundació d’un hospital d’acollida de gent pobra que molts encara hem conegut. Sobre aquesta casa es va construir, als anys 1990, l’actual ajuntament. També tenia “el huerto de las Delicias” (actual Hort de Catalí) on encara existeix un plafó ceràmic amb una enginyosa frase que s'ha atribuït a Santiago Llorca:

Hort de Catalí, antigament conegut com "Huerto de las Delicias"  o l'Hort de Don Santiago

                           

Llorca va morir el 12 de març de 1880 i va ser soterrat a Benidorm, on residia. Ací es perd el seu rastre. Encara en 1884 es plantejava el seu desig testamentari de construir un gran panteó amb un obelisc que centrara la vista del barranc de l’Arc, la qual cosa el faria veritablement immortal. Però no sabem si finalment el seu cos va ser traslladat a Sella, qüestió que ens convida a pensar en la possibilitat que el panteó, a dia de huí, estiga buit.

Un mausoleu buit?

Fet i fet, un testimoni de Ramona Garcia (nascuda a 1919) ens recorda una llegenda que va córrer pel poble encara als anys 20 i primeries de 1930. En aquell moment la família de Llorca ja s’havia desentés totalment del trasllat de les seues restes mortals, de forma que es contava que el seu esperit vagaba per l’Hort de Catalí. Ramona passava per allí sovint, camí del Molí on vivia, i sempre ho feia corrent per por a l'esperit del senyor Santiago.

A veure si podem anar recopilant més informació sobre aquesta edificació tan singular i simbòlica del nostre poble. Gràcies a Joaquin Ronda per estos documents que ens permeten conèixer un poc més la història del nostre patrimoni, en aquest cas funerari.

  

P.G.F_L'Arxiu de Sella

[1] BOPA 02_04_1884, nº 80 

[2] BOPA  11_09_1880, nº 219

El panteó és testimoni d'una època encapçalada per una nova elit dominant: la burgesia terratinent